 |
 |
 |
|
L'absolutisme borbonic versus Espanya : La guerra de Successió
Que les intencions dels catalans tenien una projecció peninsular i que estaven ben convençuts que lluitaven per la llibertat de tot Espanya resta ben clar en els documents de la guerra, fins i tot en l'últim pregó, redactat a les tres de la tarda de la vigília de la caiguda.
L'any 1714 la Corona d'Aragó acabava de
sortir malparada d´una empresa temerària: havia volgut
convertir-se en eix de la política peninsular. Els catalans, en
prendre partit, en el plet dinàstic espanyol, a favor de
l´arxiduc Carles d'Austria.
Si la guerra dels Segadors del 1640 havia estat un alçament
pagès, defensiu i exclusivament català, ara la guerra de
Successió (1705-1714) posava en peu de guerra tota l'antiga
Corona d'Aragó amb un afany ben visible d'intervenir d'una
manera decisiva en el destí de tots els pobles hispànics.
L'any 1700 moria, doncs, Carles II, el darrer dels Austries,
sense deixar successió. Els pretendents a la corona d'Espanya
eren: Carles d'Habsburg, arxiduc d'Àustria, fill de l'emperador
Leopold d'Alemanya i nét de Marianna, filla de Felip III; i
Felip d'Anjou, nét de Lluis XIV de França i de Maria Teresa
d'Espanya. Tots dos davallaven de línia femenina. Ja en vida del
rei, i a fi d´evitar una possible guerra, havien pactat
secretament de repartir-se l'imperi espanyol. Sembla que el
preferit de Carles II era l'Arxiduc, pero en un testament
d'última hora deixà hereu Felip d'Anjou.
El nou rei, Felip V, al principi fou acceptat. Un dels seus
primers actes de govern fou venir a Barcelona a celebrar Corts
(1701-1702) jurà els privilegis i les llibertats de Catalunya,
accedí a les peticions que li foren presentades i arribà, fins
i tot, a atorgar el comerç amb Amèrica (amb la condició d'anar
a tocar a Cadis i incorporar-se a la flota reial). No hi havia
dubte que es volia guanyar la voluntat dels ciutadans de la
Corona d'Aragó —suspectes en general d'austriacisme—,
perquè a l'horitzó d'Europa ja es congriava la guerra:
l'emperador Leopold dirigia un memorial al papa reclamant els
drets del seu fill i aquest era proclamat a Viena rei d'Espanya;
es formava l'Aliança de la Haia (Anglaterra, Àustria i Holanda
—i més tard Portugal—contra l'hegemonia borbònica a
Europa); l'Arxiduc arribava a Lisboa i llançava un manifest als
espanyols; els aliats desembarcaven a les costes d'Andalusia; els
estats Italians, amb el papa Climent XI al davant, i els països
escandinaus prenien partit per Carles. El rei Felip, per la seva
banda, féu una declaració dels seus drets a la corona i
l'envià a tots els virregnats, però els Comuns de Barcelona
aconsellaren de no acceptar-lo. Començà aleshores a l´interior
del Principat un estat de recel que tingué com a primera
conseqüència la persecució i l'exili de les persones
sospitoses d'ésser partidàries de l'Arxiduc. Aquestes mesures
volien dir molt sovint una vialació dels privilegis de una part
de la Corona d'Aragó que el mateix rei havia jurat feia poc. La
política del virrei obeïa, sense cap mena de dubte, a una
consigna centralista. Les conseqüències, però. eren
imprevisibles.
Malgrat les concessions fetes a les Corts de 1701-1702. Felip V
no deixava de representar per als catalans l'absolutisme i
l'uniformisme politic mentre Carles, en canvi, representava
l'imperialisme descentralitzat. Catalunya, amb tot, no es
rebellà de seguiga. L'any 1704 arriba l'estol aliat a Barcelona
i la ciutat li tanca las portes. Així i tot, continuen els
recels i les suspicàcies. La pressió del partit austríac és
cada vegada més forta. i l'any següent, el 1705, s'entrevisten
a Gènova Mitford Crow, plenipotenciari de la reina Anna
d´Anglaterra. i els delegats catalans de la Corona d'Aragó,
Domènec Perera i Antoni de Peguera i d'Aimeric, i signen un
pacte segons el qual Catalunya es posa de la banda dels aliats,
reconeix l'Arxiduc per rei i contribueix a la lluita amb sis mil
homes. Anglaterra, pel seu cantó, promet homes, cavalls,
fusells, garantia del compliment, per part de Carles, de les
lleis i privilegis, i garantia també, per part d'ella mateixa,
dels esmentats privilegis, fins i tot en el supòsit que les
circumstàncies militars siguin adverses, a fi que "ni ara
ni mai els habitants i naturals del Principat no puguin ni hagin
de sofrir el més petit dubte que llurs privilegis i lleis seran
amb totes les formes mantinguts i conservats". A
conseqüència d'aquest pacte, l'esquadra aliada arriba de bel1
nou a Barcelona, aquesta vegada comandada pel mateix Arxiduc. E1
virrei filipí Velasco ha de capitular i Carles entra
triomfalment a la ciutat el dia 6 de novembre de 1705. L'any
següent aplega les corts i jura defensar les llibertats i els
privilegis de Catalunya. Les corts el reconeixen per rei i
declaren exclosa perpètuament de la successió a la corona
espanyola la família francesa.
Catalunya, doncs, i amb ella totes les terres de l'antiga corona
aragonesa, es rebella, trenca el jurament fet a Felip V i es posa
de part dels aliats. La guerra, favorable al principi a la cause
carolina, anà empitjorant. L'any 1707 cau Aragó a poder de les
tropes borbóniques i aquest mateix any els valencians són
derrotats a la batalla d'Almansa. Felip V aboleix les lleis i fa
incendiar Xàtiva. L'any 1711 mor Josep, germà de Carles, i
aquest hereta la corona d'Àustría i és elegit, a més,
emperador d'Alemanya. De fet, es desentén dels catalans. Per
altra banda, Anglaterra i Holanda temen ara l'hegemonia dels
Habsburg com abans havien temut la dels Borbons i cerquen la
conciliació: per la pau d'Utrecht (1713) cessen les hostilitats
entre França i Anglaterra i per la de Rastadt (1714) les de
França i l'Imperi. Així acaba la participació de les
potències estrangeres en aquest afer político-militar.
Les tropes aliades abandonaren el Principat. La sort de la guerra
semblava decidida des de feia temps a favor de Felip. A la fi
restà Barcelona solo contra les forces de Felip V. Es constituí
a la ciutat la Junta de Braços, i fou aleshores quan, en comptes
de pactar, per decisió del braç popular, s´acorda de seguir
lluitant. En aquesta decisió, hi tingué un paper cabdal el
parlament, abrandat de patriotisme,
A la fi tot el poble —barcelonins, valencians, aragonesos i
castellans refugiats a la ciutat—, endut per fervors
polítics i religiosos, per sentiments d'adhesió a la terra i a
les institucions, entrà en una excitació bèllica, que el
portà no sols a rebutjar honroses proposicions de pau, sinó
fins i tot a negar-se a parlamentar. Quaranta mil homes a les
ordres del duc de Berwick assetjaven Barcelona, defensada només
per tres mil, comandats pel general Antonio Villarroel i el
conseller en cap Rafael de Casanova. Després d'una resistència
heroica, que va commoure Europa í va ésser recordada durant
molts anys com un exemple, la ciutat capitulà el dia 12 de
setembre de 1714 sota la condició que fossin respectades les
vides dels ciutadans.
Pel que respecta a tots aquests fets, s´ha de distingir amb
molta cura la generositat i l'idealisme amb què el poble català
es lliurà a la lluità, del que foren els interessos dels
països que hi participaren i, sobretot, del que fou en realitat
el govern de l'Arxiduc. Pel que sembla, Carles era una persona
enraonada, de culture sòlida, planera en el tracte —malgrat
estar posseït d'una gran consciència de la seva dignitat—,
d'una religiositat sincere, però potser una mica limitat i de
poca empenta. D'aquests defectes, se'n ressentí la seva
administració: no encertà a trobar bons consellers i aviat
sorgiren diferències entre ell i la Generalitat i el Consell
Municipal; va ésser lleuger en la concessió de favors: féu
despeses excessives; fou implacable amb els filipistes. En
l'ordre politic, no va saber aprofitar l'avinentesa de les dues
peticions de pau que féu Lluís XIV el 1708 i el 1710. Felip. en
canvi. va emprendre la guerra auxiliat per un cos de tècnics que
reorganitzaren la hisenda, l'exèrcit i la marina i va poder
comptar sempre amb l'or d'Amèrica.
En la decisió dels catalans a poser-se ardidament a favor de
Carles, hi contribuïren una pila de raons: la manca de tacte
dels virreis filipins; entendre com a més vinculat a la corona
d'Espanya un príncep de la casa d'Austria que no pas un de la
dinastia francesa ; la por que els feia l'absolutisme borbònic;
la francofobia general al país català -França havia assetjat
feia pocs anys Barcelona, pel tractat del Pirineu s'havia anexat
el Rosselló i la Cerdanya i feia la competència als productes
catalans. Sembla que el criteri dels juristes, en defensar amb
intransigència els privilegis catalans, féu també un paper
molt fort en aquesta decisió.
D'altra banda, aquesta guerra va tenir una significació encara
més profunda: es lluità per intervenir d'una manera decisive en
l'estructura hispànica. Les terres de la Corona d'Aragó, per
aconseguir-la hegemonia. De fet, és l´última manifestació de
solidaritat d'aquests regions. Que les intencions dels catalans
tenien una projecció peninsular i que estaven ben convençuts
que lluitaven per la llibertat de tot Espanya resta ben clar en
els documents de la guerra, fins i tot en l'últim pregó,
redactat a les tres de la tarda de la vigília de la caiguda.
L'endemà mateix d'haver guanyat Barcelona, Felip V abolia les
Corts. La Generalitat i el Consel1 de Cent, és a dir, totes les
formes de representació política tradicionals. Els catalans
perdien així els drets pels quals tant i tant havien lluitat.
Aragó i Valencia ja els havien perduts el 1707; .Mallorca els
perdria l'any següent. Només Menorca restà fora del domini
borbonic: ¡fou anexada a Anglaterra fins al tractat de Versalles
(1783)! *
| |
|
|
"ARBIL,
Anotaciones de Pensamiento y Crítica", es editado por el
Foro Arbil
La reproducción total o parcial de estos documentos esta a
disposición de la gente siempre bajo los criterios de buena fe y
citando su origen.
Pulse
aquí para enviar correo